A partir dels trenta, més o menys, la vida comença a complicar-se. No saps com i et trobes amb més responsabilitats de les que tens la sensació de poder assumir. I això passa, encara, que no "hagis sentat" el cap, vull dir sense fills... I això et passa a tu a la gent del teu entorn de la teva mateixa edat. De vegades, voldries estar a mil llocs a l'hora i no pots. I altres, com em passa a mi ara, voldries compartir les coses que et passen amb algú... algú que no fos la teva parella o els companys de feina (jo com que sóc com sóc, poc que parlo de mi a la feina, però això és un altre tema). No, no m'estic referint a una espatlla on plorar. No és això, De fet, parlo d'aquelles cosetes que fan que en la vida hi trobem un somriure, una carícia. Encara que l'arrel vingui d'un mal moment. Cosetes, cosetes com que l'altre dia estiguessis disposat a ficar-me a la dutxa vestida. Cosetes com el teu missatge d'avui dient-me que eres a la parada de bus just de davant de la feina i jo m'escapés un minut per saludar-te i fer-te un petó. Compartir coses com aquestes és el que em fa replantejar "reobrir" aquest blog.
I això... una cançó... una cançó que no deixa de formar part d'aquestes coses.
PS: Buf! Quin nivell més baix el de la campanya de les europeess!
